La Mort del Lotòfag III
Preuadíssima
Papallona
Púrpura
t’atraparé
quan badis
et posaré amb
suavitat
sobre la taula.
I, carregant
amb les punyents
puntes
dels meus dits
Pressionaré
les teves ales,
esquinçant-les
fent d’elles
cabdells de seda
podrida.
I, sense
pietat,
esclafaré el teu ventre
detonaré els teus budells.
I, l’únic
que recordaré
serà el minúscul corriol
de sang
Que ni em
dignaré a eixugar.
Creu
Crucificat en el camí al cel
Oblidat per les llàgrimes de l’amor
La
direcció del final
És clara.
No és que no
vulgui, és que no puc.
La sageta de Cupid
ha fet una foranca
al meu pit
condemnant-me
a cercar un cor
que ha deixat d’existir
a cercar una escalfor
entre el queixal que glaça
els
matins.
Crujen
mis
vertebras
y se rompen
a trizas.
Mi espalda
se
pliega
Sobre si
misma,
Bañando el suelo con el
jugo
de mis Carnes,
exprimido
en
fricciones imposibles.
Y explota
en un
berrinche de raquíticos
agudos.
Me desuellas
a arañazos los músculos
y coses
espinas
envenenadas
a mis
venas.
La
muerte líquida se filtra.
Teñirás mi sangre de negro
Sin sacarlo tan siquiera
del pecho
hervirás
mi corazón
Y lo devorarás.
¿Es esto lo que
querías?
Tàrtar
Lotòfag,
Vas morir de fam.
Ni dues monedes tenies però et vam deixar passar.
Lotòfag,
Ja veus la realitat.
Ara deus voler tornar.
Lotòfag,
Ja pots començar a gaudir del ser tantalitzat
Un cel
de neó infinit
I un sòl
de quitrà
Aquí,
entre ells, per sempre
Atrapat.
Lotòfag,
No hi ha retorn
Lotòfag,
La mort no acaba amb el dolor.
Comentarios
Publicar un comentario