La Nàusea del Lotòfag II

Bany amb l'Aurora

Un ascensor
                   horitzontal
m'ha segrestat
                   entre ferros que repiquen
la sorra
     a alta velocitat.


Vidres planxats apuntant a l'horitzó
em permeten
                      mirar-te als ulls
                                                des de dins.


     Els cims són
     quimeres desfetes
     en la foscor

quan els toques
                         quan te'ls menges.


Un púrpura apagant-se
             em deixa amb un
             nítid blau
                            de llum.

                                       Oh Aurora,
Sempre,
             sempre des de lluny.

La foscor encara infesta la terra
La foscor encara ens infesta aquí.



Pan de Corbata

Torna a ressonar la vella
     SIRINGA
entre quatre parets que mai 
em permetran respirar més

Dins sirenes, trons i udols
guturals
els nens orfes del carbó
passen davant meu.

No faig res. És hora d'entrar.





Surto.
Ni volo
Ni ens queda gaire més
rom.

                       Mentre un
                                        garfi
                       decanta la
                                        sang
                        del meu clatell,

sento com em traeixes,
sento com fas sonar la campaneta

           de la primera penitència.

 HA TOCAT CRÉIXER



Galatea

Ideal
        de llum,
proporcions exactes,
        equilibri
           total,

presència
              divina,
      corprenent,

cànon.


Però,
         freda, llisa i morta

com el  marbre.



Escletxa a l'Infinit

Sobre el mar,
una cúpula grisa
ens ofega.

Núvols uniformes
de color irregular.
Un mur que ens
separa
de les estrelles.

A l'horitzó
una ferida
oberta.

Sagnant.

A través,
admiro
         els budells
                           del cel.