El Retorn del Lotòfag I

Preuadíssima

            Papallona

                        Púrpura

en quin moment d’absolut error,

en quin instant perdut del temps,

            et vaig voler   

                        foragitar?

Mentre el pou d’aquest túnel se’m

empassa

            tancat dins d’un vagó de ferro soldat de

llàgrimes no plorades,

et persegueixo, Papallona.

Però ho faig, sense saber-ho

                        En direcció contrària. 

Ataràxia

Real o somiat, res cobrarà cap sentit.

El que de mi resta aquí,

                                          només carnassa.

El que mai pugui arribar a existir,

una lídia abstrusa

contra les ànimes llampeguejants

que tinten a aquell déu dormit

            anomenat Ocàs.

Caçant feres negres a una jungla indòmita, les verges

lianes i panteres

m’han mostrat com n’era de pressa, i que poc tenia

de predador.

Enfonsat en l’agonia d’un empait inacabat,

Tornaré al duel, per morir.

I moriré dignament,

seré heroi.

Ascens

Grimpant en una guerra de neó,

busco salvar l’abisme passiu,

                                                    que m’intimida amb les seves corretges infinites.

Evito la caiguda, reposant sobre núvols làser,

                                                                                     més efímers que el present,

                                                                                               tot el meu pes, salt a salt.

A dalt,

            dos vigies,

                                    expectants.

Un fosc i opac, amb les seves òssies ales amagades però

                                                                                                   gegantines.

Que busca atent el meu llenegall

Mortal.

L’altre, borni i vell, observa el meu ascens encuriosit,

rumiant si podré o no podré portar el seu bàcul.

Alguns

Alguns que només escriuen per de ploma blasonar

Alguns que només parlen per fer-se escoltar

Alguns que tan sols borden quan diuen crear

Alguns el cap dels quals fumeja quan intenten pensar

No tituben un sol segon en encendre fogueres on adorar el seu intel·lecte

on exhibir-lo a tots els pobres    mortals.

La sagnant realitat que mai perdona y menys oblida, els tornarà amb ironia tota la fatxenderia.

Si bé, no només són pobres d’intel·lecte, també ho són de cor i d’esperit.

Ànimes en pena sense un lloc on perdre’s, però amb desig de trepitjar.

Us planyo, Alguns, perquè s’esmicola poc a poc el vostre escut, i, quan arribin els aqueus, al vostre fràgil cor hi cauran llances enverinades.

                                                                       D’aquesta realitat que tant heu volgut

                                                                                               Amagar.